"Voces y Visiones: El Diálogo entre Intelectuales y la Sabiduría de los Xerraires"

Como hemos mencionado en algún artículo anterior, la figura del intelectual está desapareciendo del mundo, al menos en lo que conocemos de manera más cercana. Este fenómeno no comenzó, como se suele creer, con Émile Zola —quien publicó en L’Aurore una carta dirigida al presidente de la República Francesa en relación con el caso Dreyfus, defendiendo su inocencia—, sino que se retrasa siglos atrás, tal vez hasta la época del Humanismo —Erasmo y von Hutten son ejemplos de ello, al igual que Lutero—, y alcanzó un notable desarrollo a finales del siglo XVII y a lo largo del XVIII. Pensadores como Hobbes, Spinoza, Bayle, Hume, Rousseau y Voltaire, entre otros, funcionaron como auténticos intelectuales en sus respectivos países. Y, ¿qué significaba eso?

La gent creia en les seves opinions, tenien prestigi i autoritat en cercles prou amplis; podien transformar l’opinió pública en un sentit més just, moral o equitatiu; clergues i seglars, monarques i faccions polítiques no restaven indiferents davant les seves idees. Això va durar uns quants segles, i, molt a la vora dels nostres dies, Hannah Arendt a Nord-Amèrica, Bertrand Russell a Anglaterra, i Sartre, Camus o Foucault a França, molt després d’Hugo i de Zola, van continuar posseint l’estatut d’intel·lectuals, heretat en especial de la racionalitat humanística i il·lustrada. A Espanya van posseir aquesta dignitat Unamuno, Ortega o Marañón. A Catalunya, Carles Riba o Salvador Espriu, més que ningú, van ser considerats sense error intel·lectuals creïbles i influents.

Després, a poc a poc, aquesta figura va desaparèixer de quasi totes les societats del món desenvolupat. Entre els deu “pensadors més influents del món”, segons un reportatge publicat recentment en aquest diari —Judith Butler, Thomas Piketty, Noam Chomsky, Jürgen Habermas i Slavoj Žižek, els de més anomenada—, només Chomsky s’ha comportat pròpiament com un “intel·lectual” en el sentit més comú: es va manifestar, com Marcuse i d’altres, a favor de les llibertats i de la democràcia, va criticar amb duresa la intervenció dels Estats Units en diverses conteses arreu del món, i la seva veu va ser admirada i respectada per molta gent. Pocs, últimament, han generat moviments d’opinió i de masses d’una certa transcendència: hi ha un feminisme inspirat per Butler o per Nussbaum; hi ha una consciència més o menys generalitzada sobre la justícia social inspirada per Piketty i per Žižek; hi ha una teoria sobre el “patriotisme constitucional” propagada per Habermas, que ni tan sols ha triomfat al seu país... però llur pensament no és políticament determinant com ho va ser el dels seus predecessors.